Els amants de la natura gaudiran del Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici, un dels dos Parcs Nacionals de Catalunya i una de les grans riqueses del Pirineu.
L’aigua és protagonista, ja que el parc compte amb més de 200 llacs, rius, torrents i glaceres, així com gran diversitat de fauna i flora típiques de muntanya (rebecs, àligues reals, quebrantaossos, perdius, truites, gamuses, marmotes, etc.).
El paisatge és d’alta muntanya, amb un relleu impressionant. Està ben senyalitzat i conservat i s’ha equipat amb molts refugis que faciliten els itineraris.
A més de les múltiples activitats disponibles pels nostres clients, la zona destaca per disposar d’un dels conjunts històric-artístic més importants d’Europa, per la seva singularitat i per la seva riquesa.
El monestir de “Santa Maria de Gerri de la Sal” del segle XII és visita obligada. Està situat al costat d’un pont medieval que travessa el Noguera Pallaresa.
La comarca també conserva restes de les poblacions que la van habitar al passat: castells medievals, dolmens perfectament conservats, etc. Hi ha excavacions que constaten presència de civilització a la zona des de l’Edat del Bronze.
Els pobles de la regió tenen gran encant i conserven l’estètica de pedra, fusta i llosa, com Esterri d’Àneu, Bordes de Burg, Vila de Rialp, Tornafort, Llessui, entre d’altres.
A més, el Pallars Sobirà compte amb el llac més gran dels Pirineus (Certascan) i el pic més alt del Principat (la Pica d’Estats).
El Pallars Sobirà és una comarca de muntanya que, tradicionalment, s’ha auto abastit. Això ha condicionat la gastronomia regional, en la que destaca la carn i els seus derivats, mentre que el peix és quasi bé absent.
Així, els principals plats de la zona estan relacionats amb el xai: girella, palpís, costelles a la brasa, etc. També es menja el conill, la vedella, el pollastre i la carn de caça.
El codony i les peres de Cardós també són molt presents a la nostra gastronomia: guisats amb carn o amb allioli. Per cert, que aquest allioli té un gust fi i delicat, i no es repeteix com el tradicional.
A l’apartat de postres, destacar les prunes amb conyac, nous garrapinyades, flam, cremes o les neules casolanes.
Es poden veure totes les papallones que volen a Catalunya i conèixer com viuen i com es relacionen amb el seu entorn. També observarem com adopten formes i actituds per defensar-se i adaptar-se a l’mig. Finalment, trobarem exemples de les principals famílies d’insectes catalans.
Ecomuseu neix a partir d’una nova concepció museològica i museogràfica on el visitant s’endinsa, d’una manera activa i participativa, en les formes de vida de Pallars de principis de segle. A diferència dels museus tradicionals, l’Ecomuseu no es reclou en un edifici, sinó que s’estén pel territori per explicar la vida de les valls que el formen.
Es vertebra, doncs, a partir de centres patrimonials repartits pels pobles d’Àneu. Actualment s’ofereixen diversos espais; Casa Gassia, la serra hidràulica d’Alòs d’Isil, el conjunt monumental de Son i el monestir benedictí de Sant Pere de l’Burgal (S.XII) d’escala.
Els salins sempre han donat una fisonomia característica al poble de Gerri, i l’explotació de la font d’aigua salada pel sistema d’evaporació ha esdevingut el principal motor econòmic de la vila durant molts anys. Des del 6 de juny de 1995, per unanimitat, s’acorda declarar tot el poble de Gerri de la Sal, Bé Cultural d’Interès Nacional, amb la categoria de monument històric, destacant per la seva bellesa l’Alfolí de la Sal, l’edifici civil més gran en planta de tot el Pallars.
L’interés, tant del magatzem com de les salines, ve motivat per ser portadors de valors arquitectònics, històrics i culturals que els fan mereixedors de gaudir d’una protecció adient. D’altra banda és molt interessant la visita del monestir de Santa Maria, antic monestir benedictí, romànic (ss.XI-XII), que és el més singular i important de la comarca.
El Museu dels Pastors de la Vall d’Àssua, després d’una breu introducció a les característiques de la vall, dels pastors i de les ovelles, explica en profunditat les diferents tasques que han de realitzar els pastors durant el cicle anual. És intenció dels organismes impulsors del museu que aquest no esdevingui únicament una sala d’exposició d’objectes i panells informatius, sinó que s’ha de convertir en un projecte dinamitzador del poble de Llessui i de tota la Vall.
Es vol convertir el centre en una mena de parc temàtic que dediqui molta atenció a recordar la forma de treballar i viure dels pastors d’anys enrere, però sense oblidar l’evolució que també han experiment darrerament i els canvis que han suposat les noves tecnologies: estris de localització via satel·lit, telefonia mòbil, xolla mecanitzada, etc.
La frontera pirinenca, lluny de ser una barrera, ha estat històricament per a la gent de la zona un territori de connexió i intercanvi, travessat per un flux constant de persones, mercaderies i treballadors d’ambdues bandes de la carena. En efecte, els habitants dels territoris d’ambdós costats dels Pirineus han anat a una i altra banda en funció de les seves circumstàncies personals i de les diverses situacions econòmiques o polítiques. Vincles familiars, comercials i laborals han articulat una comunitat, malgrat que no té cap base institucional i administrativa. Durant uns quants anys (1936-1945), el pas de la frontera esdevingué un objectiu vital obligat per a milers de víctimes de la guerra i la repressió.
Els fugitius de les dictadures instaurades a ambdues bandes protagonitzaren una epopeia que mereix ser rememorada i preservada per a les generacions futures perquè aquestes coneguin la necessitat de protegir la pau i la democràcia, així com la seva fragilitat.
